Cursa de l'amistat (Bcn) - 1 de novembre 2009 - 1h 17min - 16 kms

Barcelona, 1 de novembre de 2009

Feia molt anys que no corria aquesta singular cursa.

Des del 1998. I ha plogut molt des d'aleshores.

És la que va des del castell de Montjuic fins el Tibidabo. Són 16 kms creuant Barcelona de la costa fins el capdemunt de la serralada que sepàra la capital catalana de les comarques interiors.

És una de les curses populars més antigues de quantes se celebren a Catalunya, amb un recorregut magnífic. La d’aquest any serà la 29ena edició. És una cursa d’aquelles emblemàtiques, amb moltes virtuts -una d’elles la gratuïtat del dorsal- que no s’ha deixat de fer des que la va posar en marxa l’any 1981 en Francesc Mates.

Per als que no ho sàpiguen, en Francesc Mates va ser un dels pioners de l'organització de la marató a Barcelona fent costat a en Ramon Oliu, el seu creador. Malauradament desaparegut fa uns anys, la Cursa de l’Amistat continua organitzant-la la família Mates en el seu honor, al capdavant de la qual la seva filla Myrna, ex atleta que fou, com el seu pare, del FC Barcelona.

Aquest matí, a les 8:00, quan el sol treia el cap timidament, m'he trobat al Toni Gordo i un col.lega seu de Viladecans. Estàvem al castell de Montjuic. 300 atletes inscrits més aquells que, com jo, sense pitrall, no ens volgut perdre la possibilitat de creuar la ciutat comtal de bon matí. Sempre, a partir de Paral.lel/Entença de pujada 12 kms amunt, passant per sota L'Illa, enfilant Major de Gràcia cap a la Ronda de Dalt i aleshores, per la carretera de Vallvidrera amunt passant pel poble, i segueix fins el Tibidabo, on hi ha l’arribada, a sota de les atraccions. La boira brutal ens ha acompanyat els darrers 2 kilometres fins l'arribada. Allà, i per art de màgia, el sol ens ha donat la benvinguda als cansats però feliços corredors corredores.

Temps:

Carles: 1h 17'

Toni: 1h 20'

Amic del Toni:1h 22'

Cursa dura però altament recomanable.

Aquí teniu el recorregut:

http://www.cursadelamistat.com/

Campanya Recollida Donatius Dispensari La Güera a Ausserd (Sahara)

Plaça de la Vila (Vilanova i la Geltrú) 17.10.09

Comença el compte enrere per la SAHARA MARATO 2010!


I quina millor manera de fer-ho que inaugurant la CAMPANYA DE RECOLLIDA DE DONATIUS PEL DISPENSARI DE LA GÜERA A AUSSERD. I això ho he fet aprofitant la Fira d'Entitats Solidàries que l'Ajuntament ha muntat al centre de la Vila per celebrar el Dia Internacional contra la Pobresa.


Al 2008 van ser 500kgs de material esportiu, medicaments i menjar que personalment vaig entregar a Smara.

Al 2009 vaig recollir medicaments i material de primera necessitat per l'higiene personal.

I ara pel 2010, al 22 de febrer, tornaré a còrrer els 42 kms que separen El Aioun d'Smara. I aprofitant l'esdeveniment esportiu torno a empendre la important tasca d'emportar-me tants calés com pugui pel manteniment del DISPENSARI DE LA GÜERA A AUSSERD. Per això us informo que hi ha obert un n. compte (0081-0050-19-0001285437) per a que pugueu fer els vostres donatius. En aquesta campanya hi col.labora també ACCIO SOLIDARIA PEL SAHARA I l'Ajuntament de Vilanova i al Geltrú.


La vostra aportació, per petita que sigui, serà més que benvinguda!

Podeu veure l'stand que tenia a la Fira. S'hi ha pogut veure el video que vaig realitzar de la meva estada al 2008 així com diverses fotos de moments


I aquí sota teniu l'article que el Diari de Vilanova ha publicat sobre la Fira i en concret sobre l'inici de la campanya que hem parlat.



Espero la vostra col.aboració!!!!

Us aniré informant de la campanya.

Gràcies per endavant!

Bateig de vol a Àger - 11 octubre 2009

Si pel matí m'havia llevat a les 7 per anar a còrrer uns kilometres pel congost de Montrebei, després anar a fer la via ferrada de la Pertusa, per que no em podia tirar en parapent a Àger, meca mundial d'aquest esport ????.

Doncs si, després de dinar, a les16:00, la Meri i jo ens decidim a rebre el bateig de vol. On? doncs a un dels nombrosos negocis que hi ha en aquesta població. Escollim l'escola "entrenúvols"

http://www.entrenuvols.com/.

El Jordi Marquillas serà el meu pilot i el Joel Mirón el pilot de la Meri.

Pujem cap al coll d'Ares on hi ha els nombrosos punts d'enlairament. Mitja horeta en la furgo de l'escola veient com passem dels 600 metres als 1600. I veient també com va baixant la gent, surant en el blau cel que tenim aquesta magnífica tarda de diumenge.

Un cop a dalt, podem gaudir d'una vista única. La visió de la totalitat dels Pirineus des del Cadí passant per l'Aneto fins el Monte Perdido, i més enllà el Moncayo, i a l'altra banda Montserrat. Impressionant!

Ens equipem reglamentariament....Jo, com un campió, en pantalons curts. A la Meri, al menys, li donen uns guants d'esquí per abrigar-se. No és que faci fred però no sobren. A més potser pujem més amunt dels 1600m i allà comença a fer fresqueta.

La Meri puja la primera i....:

Però no ha passat res (vaya meco,no?). Endavant que fa baixada!

Jo surto una mica més tard. Sense cap mena de contratemps. Amunt!

Tot va be....Tot és bonic....

Fins que m'agafa un no-se-que al cos que fa que comenci a patir el bateig de vol. No m'ho passo be. Vaig aferrat a l'arnés intentant convence'm que si m'agafo més fort no em passarà res. El vent bufa i fa trontollar el parapent. Vaig cagat. I a més, el Jordi em diu: " Ha arribat el teu moment. "Vols pilotar-lo?". Jo li contesto que si us plau anem avall. Que estic molt apurat. Va i torna a dir: "Vols fer alguna acrobàcia?". Jo li repeteixo que no. Que prefereixo anar avall...a terra....amb l'herba....encara que a la velocitat de baixada que anem (1 metre per segon) i a 1000 metres que estem del petit camp d'aterratge que veig, patiré una mica fins allà baix. Mica a mica anem perdent alçada. Puc veure Montserrat allà al fons. Però mirar sota els meus peus em pot més i continuo posant-me nerviós. Em diu que miri a l'horitzó. Que gaudeixi del paisatge. Però les etzabades del vent em fan patir. Es com quan vas en avió i sents les turbulències que belluguen tot l'aparell. Però ara l'aparell ets tu.... Baixem...Baixem....Ja estic a punt de trepitjar el terra. La Laura, la Gina i la colpejada Meri m'esperen. Em deslligo tremolant....Començo a tranquilitzar-me. Ja estic sobre la verda herba de la Noguera!

En fi, una experiència no massa positiva,no?. Però ja està. Crec que no tornaré a fer-ho....Més ben dit. Segur que no tornaré a fer-ho.

Recorregut registrat amb el forerunner:

Via ferrada de La Pertusa (Congost Montrebei) - 11 oct 2009

Aprofitant el pont del 12 d'octubre, fem una altra sortideta familiar.

Aquesta vegada anem cap a terres de Lleida, a la comarca de la Noguera. Fa molt de temps que volíem visitar el Congost de Montrebei i el seus voltants. I prop de Corçà és on hi ha dues vies ferrades: l'Olmo-Soler o la de l'ermita de Mare de Déu de la Pertusa i la segona. l'Olmo-Urquiza (que la deixarem per l'any proper).

És doncs, la via de l'ermita que serà coronada el matí de l'onze d'octubre del 2009 pel Jordi, pel Marcel i per un servidor.

Però que fa una ermita dalt d'aquesta cresta imponent?

L'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa és una ermita romànica situada a Corçà, entre el collet de la Pertusa i la Noguera Ribagorçana , camí del Congost de Montrebei , i és un mirador excepcional sobre l'embassament de Canelles i el Montsec.
Documentada el 1162 amb el nom de Petrapertusa, està formada per una sola nau amb absis i coberta exterior de lloses, ubicada en forma canònica. La porta d'accés es a la banda nord, ja que a la sud hi ha el penyasegat. A la façana oest hi ha una altra porta ara cegada i que potser comunicava amb alguna construcció contigua.
Fou la capella del castell de sant Llorenç, ubicat al Montsec d'Ares i del qual es conserva una torre. La seva funció era de vigilància per barrra el pas a la vall d'Àger i controlar el congost de Mont-rebei.

La via és fàcil, catalogada en les ressenyes com dificultat 1 de 5. Està ben equipada, potser faltant en alguns llocs del cable-vida que, amb l'embassament de Canelles més que buit allà un centenar de metres sota els teus peus, et fa un respecte considerable.

L'inici de la via està a 10 minuts baixant per l'esquerre de l'ermita. Està marcat per un punt blanc amb un altre més petit de color verd.

Pots trobar-lo agafant el corriolet que surt al costat del rètol informatiu de la flora i fauna de la zona. Si agafes el corriol que et porta a l'ermita aniràs a la dreta i no el trobaràs mai. Recorda: a l'esquerra sempre, pel costat d'unes flors plantades!.

Un cop més avall, es descubreix una segona ferrata que està en construcció que té molt bona pinta. Hi ha un rètol de prohibit passar. Com que som obedients només mirem...Ja tornarem!.

Ens enfilem via amunt i mica a mica agafem alçada podent gaudir d'una meravellosa vista sobre l'embassament. Arriba un punt en què canvies de vessant. Del solet de les 10 del matí es passa a l'ombra de la vessant nord. Continuem enfilant-nos per passos no massa complicats però amb una timba considerable sota nostre. Poc a poc pujem fins el punt culminant.

Una altra via al currículum.

I ara a per la següent....quina serà?

rodar per cuenca - 4 octubre 2009; 1h; 10kms

Cuenca, dissabte 08:30

Estic aquí amb la Meri gaudint d'un premi a l'Innovació que Prysmian em va otorgar fa uns mesos.

Vam decidir venir aquí per veure les famoses Casas Colgadas i realment m'ha sorprès gratament. Quina ciutat més interessant. Històricament és impressionant. Passejant per qualsevol racó de la ciutat tens edificis que daten des de 1177 (quan es va alliberar dels àrabs) fins a altres actuals passant pel Tribunal de la Inquisición (segle XVI). O la casa del mític cantant Perales. Quina passada!

Ah, i que dir del morteruelo! L'heu provat? Feu-ho. És el no va más. Què bé que es menja aquí....

I aprofitant que la Meri dorm, surto a rodar el dissabte pel matí.

Com que no ho conec, sortint del Parador Nacional, i passant pel pont de San Pablo al costat de les "Casas Colgadas", enfilo per un camí a la dreta

que va per sota de la part alta de la ciutat. Vaig pujant fins arribar a l'entrada del castell (Arco del Bezudo) i d'allà, sobre asfalt, pel Camí de San Jerónimo.

Són quarts de nou del matí, fa solet però fa fret. Estem a no més de 10 graus. Jo vaig en malles curtes i una samarreta de màniga curta....les mans les tinc gelades....Però a mida que avanço, el sol escalfa una miqueta més cosa que em fa sentir més be.

El camí és planer i em trobo amb altres corredors, gent que camina i uns quants ciclistes. El paisatge que des d'aquí veig és impressionant. Sembla la Capadòcia turca. La orografia que envolta Cuenca et trasl.lada a terres turques. És plena de les curioses formacions que han fet única a la regió de l'Anatòlia central.

Torno pel mateix matí camí i arribo al capdemunt de la ciutat. Entro per la porta del castell àrab que data del 1100 i enfilo, carrerons avall, camí fins la Hoz del riu Húecar i aleshores enfilar el km que falta per tornar al Parador.

Quina passada de ciutat!

beuda-mare de deu del mont-lladó (alt empordà) 21 setembre - 16,7 kms; 2h 43min

Una vegada més pujo a la mare de Deu del Mont. http://www.marededeudelmont.com/

No se que te aquesta muntanya però em te encissat i cada cop que estic a casa del meu cunyaoooo a Lledó hi vaig.

Aquest finde hem anat a la petita població empordanesa entre Figueres i Besalú. S'hi ha fet la Fira del Formatge, la 14ena edició (http://www.firadelformatge.com/). Aconsellable!

Doncs si, el diumenge, a les 10:00 tiro muntanya amunt des de Beuda, des de la pista que puja a la mare de Deu (1126m.). Decideixo agafar la pista que puja per El Castellot, unes ruines d'un antic castell anomenat també el Castell dels Moros, de l'any 1000. Estan sobre un roc dominant la zona.

Des d'aquí dalt, 17 minuts després de començar la ruta, i ja a totalment a l'aventura doncs intueixo el corriol que puja cap el cim, comença el xou.

La vista cap el cim és boníssima. Allà dalt, l'ermita es veu....No falta res, no!

El xou és que el corriol es perd més amunt a causa de les ventades i del poc trànsit per aquests paratges. La vegetació espessa, les pedres caigudes, els arbres creuats en el supossat camí....en fi, una epopeia clàssica. Això em fa arrossegar-me pes sota de la vegetació, dels esbarzers, per poder anar guanyant alçada i assolir cim el més aviat possible.

I aixi és, 1h 24 min després, em faig la foto al costat del Cintu Verdaguer, al cim, davant la porta de l'ermita.

I que fa en Verdaguer aquí dalt, direu vosaltres? Doncs, resulta que l’estiu del 1884 en Jacint Verdaguer va fer una estada d’un mes i mig al Santuari, on va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó, i tranquil·litat per a escriure. Au, ja ho sabeu!

Un cop feta la foto de rigor, cal retornar a Lledó.

Tot avall.........dels 1126 m. als 186m....... Una ruta de baixada molt tècnica donada les condicions del paratge: relliscoses roques pel corriol ja que ha plogut tota la nit.

I au, 2h 43min arribo a la plaça del poble, a plena fira del formatge.

Us ho ben asseguro, la ruta ben divertida.

De ben segur la tornaré a repetir la propera vegada que pugui gaudir d'aquesta bella comarca del nord de Catalunya.

Pedraforca: amb molt bona companyia - 11 setembre 2009

Com ja és costum cada any passem el pont de l'11 de setembre a Saldes, a sota el Pedraforca, la màgica muntanya del Berguedà.

Ja portem 5 o 6 anys i no ens en cansem. De fa 3 anys estem al Roget, un excel.lent refugi de muntanya magnificament governat pel Jordi qui ens acull any rere any.

Aquest any tocava l'ascenció al Pedra però amb la Laura (ma filla) i el Jordi, el Marcel i l'Emma, ambdues de 9 anys i ell d'11.

Aquí les teniu quan ja estàvem a punt de fer cim, després de quasi 4 hores de pujar (pel Verdet).Quin parell de màquines! Com grimpàven! N'estic ben orgullòs!

La foto de rigor al cim del Pedraforca. Ple de muntanyecs que en un dia tan assenyalat volien celebrar-lo al capdemunt del Berguedà.

A l'enforcadura , contents per haver fer cim, abans de "patir" la tartera.....quina munió de gent baixant-la! Semblava la cua del metro!
La Laura, a terra rient, riu del marcel, amb la seva peculiar manera de baixar la tartera. Ell diu que no s'han de clavar els talons.....Ai, Marcelillu!

Tots fruint de la tartera.....com van riure i caure la canalla!

Després de quasi 6 hores així van quedar les cames dels nostres aventurers.

Ah, m'oblidava, l'endemà vam pujat tots (les mares i la Gina també) al refugi d'Ensija on només una pedregada no ens va permetre fer el Gallina Pelada. Quines famílies més canyeres!

Fins l'any vinent!