Bateig de vol a Àger - 11 octubre 2009

Si pel matí m'havia llevat a les 7 per anar a còrrer uns kilometres pel congost de Montrebei, després anar a fer la via ferrada de la Pertusa, per que no em podia tirar en parapent a Àger, meca mundial d'aquest esport ????.

Doncs si, després de dinar, a les16:00, la Meri i jo ens decidim a rebre el bateig de vol. On? doncs a un dels nombrosos negocis que hi ha en aquesta població. Escollim l'escola "entrenúvols"

http://www.entrenuvols.com/.

El Jordi Marquillas serà el meu pilot i el Joel Mirón el pilot de la Meri.

Pujem cap al coll d'Ares on hi ha els nombrosos punts d'enlairament. Mitja horeta en la furgo de l'escola veient com passem dels 600 metres als 1600. I veient també com va baixant la gent, surant en el blau cel que tenim aquesta magnífica tarda de diumenge.

Un cop a dalt, podem gaudir d'una vista única. La visió de la totalitat dels Pirineus des del Cadí passant per l'Aneto fins el Monte Perdido, i més enllà el Moncayo, i a l'altra banda Montserrat. Impressionant!

Ens equipem reglamentariament....Jo, com un campió, en pantalons curts. A la Meri, al menys, li donen uns guants d'esquí per abrigar-se. No és que faci fred però no sobren. A més potser pujem més amunt dels 1600m i allà comença a fer fresqueta.

La Meri puja la primera i....:

Però no ha passat res (vaya meco,no?). Endavant que fa baixada!

Jo surto una mica més tard. Sense cap mena de contratemps. Amunt!

Tot va be....Tot és bonic....

Fins que m'agafa un no-se-que al cos que fa que comenci a patir el bateig de vol. No m'ho passo be. Vaig aferrat a l'arnés intentant convence'm que si m'agafo més fort no em passarà res. El vent bufa i fa trontollar el parapent. Vaig cagat. I a més, el Jordi em diu: " Ha arribat el teu moment. "Vols pilotar-lo?". Jo li contesto que si us plau anem avall. Que estic molt apurat. Va i torna a dir: "Vols fer alguna acrobàcia?". Jo li repeteixo que no. Que prefereixo anar avall...a terra....amb l'herba....encara que a la velocitat de baixada que anem (1 metre per segon) i a 1000 metres que estem del petit camp d'aterratge que veig, patiré una mica fins allà baix. Mica a mica anem perdent alçada. Puc veure Montserrat allà al fons. Però mirar sota els meus peus em pot més i continuo posant-me nerviós. Em diu que miri a l'horitzó. Que gaudeixi del paisatge. Però les etzabades del vent em fan patir. Es com quan vas en avió i sents les turbulències que belluguen tot l'aparell. Però ara l'aparell ets tu.... Baixem...Baixem....Ja estic a punt de trepitjar el terra. La Laura, la Gina i la colpejada Meri m'esperen. Em deslligo tremolant....Començo a tranquilitzar-me. Ja estic sobre la verda herba de la Noguera!

En fi, una experiència no massa positiva,no?. Però ja està. Crec que no tornaré a fer-ho....Més ben dit. Segur que no tornaré a fer-ho.

Recorregut registrat amb el forerunner: