...finals de febrer 2008
Ja està.
Ja la he corregut.
Una experiencia única...
Ja la he corregut.
Una experiencia única...
El dilluns 25 de febrer es va celebrar la VIII edició de la Saharamarató als campaments de refugiats sahrauís prop de Tindouf (Algeria).
L’experiència viscuda en primera persona als campaments ha sobrepassat tot el que podia esperar. Un poble amb una dignitat com pocs i una hospitalitat infinita fan que
els moments viscuts durant aquesta darrera setmana siguin recordats amb un especial sentiment. Conviure amb una família sahrauí que t’obre les portes de bat a bat de casa seva, que t’ofereix el millor que te, que menges del seu menjar, que et cobreix a regals i, sobretot, que et fan partícip de la seva vida familiar (que és el més important per ells). Potser no és la família tipus a la que estem acostumats, aquestes famílies són molt extenses. Pares, mares, filles i fills, germans, avis, oncles, cosins, altres familiars, veíns i amics. Tots es sumen a la festa de tenir-te acollit a casa seva, a la seva haima...
El temps no compta, ells diuen que tu tens el rellotge però que ells tenen el temps. Les tertúlies al voltant de la cerimònia del té saps quan comencen però mai quan acabaran. Fora estrés, fora horaris, fora tecnologia, és l’espai de la convivència humana sense estúpides interrupcions en forma de mòbil, televisió, ràdio... només conversa, comunicació, punts de vista i respecte entre cultures diferents.
L’experiència viscuda en primera persona als campaments ha sobrepassat tot el que podia esperar. Un poble amb una dignitat com pocs i una hospitalitat infinita fan que
els moments viscuts durant aquesta darrera setmana siguin recordats amb un especial sentiment. Conviure amb una família sahrauí que t’obre les portes de bat a bat de casa seva, que t’ofereix el millor que te, que menges del seu menjar, que et cobreix a regals i, sobretot, que et fan partícip de la seva vida familiar (que és el més important per ells). Potser no és la família tipus a la que estem acostumats, aquestes famílies són molt extenses. Pares, mares, filles i fills, germans, avis, oncles, cosins, altres familiars, veíns i amics. Tots es sumen a la festa de tenir-te acollit a casa seva, a la seva haima...
El temps no compta, ells diuen que tu tens el rellotge però que ells tenen el temps. Les tertúlies al voltant de la cerimònia del té saps quan comencen però mai quan acabaran. Fora estrés, fora horaris, fora tecnologia, és l’espai de la convivència humana sense estúpides interrupcions en forma de mòbil, televisió, ràdio... només conversa, comunicació, punts de vista i respecte entre cultures diferents.
No només el repte esportiu de córrer aquesta mítica cursa pel desert sinó el repte solidari d’entregar personalment 450 kgs de material esportiu, aliments, medicines. Material donat pels vilanovins i vilanovines i per diverses empreses locals i amb la col·laboració de l’Ajuntament i amb l’ACAPS Garraf. Gràcies Gent de Vilanova!
La cursa que se celebrà entre el campament de refugiats de l’Aioun i el d’Smara, passant per Ausert, és d’una duresa increïble. 42 kms creuant un oblidat recó del desert del Sàhara trepitjant terra, sorra, pedres, dunes, turons….Un oblidat recó del desert on aquest poble va ser condemnat a viure-hi quan els espanyols els van deixar de la ma de Deu per allà el 1975, quan la dictadura veia el seu fi i la pressió internacional sobre la darrera colònia a Àfrica es feia cada cop més present. Aleshores Marroc i Mauritània va ocupar el Sàhara Occidental... I 32 anys després continuen “vivint” en unes condicions severes, dures, inhumanes...
El fred, el vent, el sol són els únics acompanyants durant la cursa i contra qui has d’estar lluitant constantment. La sortida és un dels moments més emocionats. Centenars de dones, nens i nenes es situen a banda i banda de la sortida animant, cridant, portant senyeres d’un país que no poden trepitjar. Són les nou del matí, el vent bufa, fa fred, el sol comença a sortir tímidament i tots estem molts nerviosos. L’aventura comença. La primera mitja marató és sobre un terreny planer i dur que et permet portar un ritme viu. Però aquest s’atura a partir d’Ausert, on es passa pel km 21 i per entremig de desenes i desenes de cridaners sahrauís animant-te. Quin moment més emocionant també! El comparo amb aquelles imatges del Tour de França on els ciclistes quasi be no tenen espai per passar ja que la gent s’acosta a animar els esportistes. A partir d’aquest punt el terreny esdevé irregular, amb molta sorra que impedeix portar un ritme constant. El vent desapareix. La calor es fa el teu company inseparable des del km 30 i el cansament acumulat durant els kms anteriors comença a fer-se palès. El pas pel 35 permet ja veure a l’horitzó Smara, el campament on hi ha la meta.
El 40 és als afores i ja pots veure les banderes de la gent a l’arribada. L’arribada és l’èxtasi. Ho he aconseguit! No importa el lloc, no importa el temps...Em satisfà molt més saber que la presencia dels quasi 600 corredors i acompanyants han pogut fer oblidar per uns dies la quotidianitat a que nosaltres, fa ja més de 30 anys, vam condemnar aquesta gent a malviure en un racó del desert on la vida és quasi impossible.
Visca el Sàhara lliure!
Podeu veure mes fotos clicant aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada