Còrrer la marató, quina ximpleria!

He rebut un email del meu amic i millor corredor Albert Tubau.
El vull compartir amb vosaltres, maratonians, per a que, a menys d'una setmana de la marató de Barcelona, pugueu recordar tot llegint aquest escrit de l'Albert, el doloròs plaer de còrrer els 42195 metres.

Em convida una i altra vegada, any rera any, a perpetrar aquesta experiència que el meu amic – desbordat d´entusiasme (?) – qualifica d´ entre mística i èpica. 42 quilòmetres i 195 metres ... Una extravagància ?, una irresponsabilitat ?, una insensatesa ?. Una distancia tan llarga com la que separa els doctes en la matèria dels neòfits, els adeptes dels detractors. Per a molts, una colla de sonats i tocacampanes que , acostumats a la placidesa i comoditats del nostre temps, s´entesten en portar el cos al limit de les seves possibilitats. Personatges estranys que gaudeixen compartint l´esforç, el dolor i la suor amb coneguts i desconeguts , emocionant-se amb els èxits propis i els aliens. I tot, per servar la memòria d´aquell Filípides que hi deixà la pell per portar la bona nova . 42 quilòmetres i 195 metres... El meu amic m´ho explicava il·lusionat. Quan parla d´aquestes coses ... se li en va l´olla.

“A la primera hora el cos va sobrat, sublim , eufòric... Els crits de suport, les batucades i demés música ambiental fan embogir les neurones i engresca cadascuna de les fibres musculars. Et sents l´amo del món i trepitges els carrers de la gran ciutat amb arrogància i orgull un punt xulesc. Els temps parcials programats s´assoleixen amb una facilitat insultant. A la segona hora, però, l´escenari canvia radicalment. I no ho diem pel canvi de barri. El corredor s´adona de cop i volta que a cada quilòmetre comença a perdre uns segons preciosos, valiosíssims. Fraccions de temps que en el dia a dia no tenen cap mena de protagonisme i que ara esdevenen punt d´inflexió vital entre l´esperança i el desànim, entre l´il·lusió i la defallença. L´atac de pànic afegeix més suor freda a la suor bullenta que ha deixat de regalimar per convertir-se en crostra., El corredor té les primeres absències i assisteix astorat a un diàleg surrealista entre el cos i el cap. No es posen d´acord !. Pànic un altra vegada !. El cap es manté seré, estable, i intenta excitar un cos cada cop més decrèpit que es rebel·la a seguir els dictats del cervell. El glucògen dels músculs s´exhaureix per moments i ja fa estona que la sang hi arriba garrepa d´oxígen i eixuta de l´aliment necessari. De vegades, succeeix a l´inversa. El cos se sent fort, envalentonat, però el cap no està per la feina. Ha renegat de dirigir aquell esforç ingent sense contrapartida – ja se sap que el cervell fa prevaldre en excès el compte de resultats – i convida el corredor a deixar-ho còrrer. Ho voleu més literal ?. Plega, acaba amb aquesta agonia, pren-te un refresc i gaudeix de la vida ,que no et cal donar explicacions a ningú. Maleït pragmatisme !. El cos i la ment no es posen d´acord. El corredor no s´atura. Entrem a la tercera hora. La darrera etapa ?. Si encara no l´hem tastada, la topada amb el mur és a tocar. The Wall !. Vell conegut de tot corredor de fons, el Mur apareix contundent, incommensurable, en mal moment. El cos es desinfla i el cap no ho veu clar. L´aritmètica se´n va a fer punyetes. Quins temps volies fer ?. En aquest punt, cos i ment es divorcien definitivament . El cos ha deixat d´obeïr les sàbies instruccions del cervell. Aquest abandona, i renuncia del tot a conduïr aquell cos rebel i obstinat. El cervell humà no pot entendre l´estupidesa d´un cos obcecat en passar per alt tota regla d´equilibri, prudència i racionalitat. L´instint de supervivència no ho aconsella. Mentre això passa, les extremitats s´han conjurat contra tota disciplina. Cames i braços es mouen a l´atzar sense coordinació possible. Quin estil de còrrer !. Les sabatilles s´enganxen a l´asfalt i l´inclinació del cos et torna geperut. Sort que per aquí no hi ha cap conegut !. Falta gaire ?.
Les ziga-zagues d´anar i tornar del tram final de la Diagonal fan mal : al cos i al cap. Finalment, enfilem el passeig prop de mar. Les torres de la vil·la olímpica fan de referència. Encara són massa lluny i ja en desitges la seva ombra. El parc de la Ciutadella i el pas sota l´Arc de Triomf. Apoteosi !. S´escapa una llagrimeta emmig del passadís de campions que dibuixa un públic entregat tot recordant les darreres rampes del Tourmalet. Comencem a trepitjar la Barcelona més profunda. Això s´acaba !. La plaça de Catalunya, el Portal de l´Àngel, la plaça de Sant de Sant Jaume... Puja el nivell d´adrenalina. Sí, encara en quedava una miqueta. Els escenaris de postal de la ciutat olímpica i els crits d´ànim neutralitzen l´intens dolor que ara ja ,definitivament, s´ha instal·lat a les cames del corredor. Els músculs són a reventar. No hay dolor, indiquen alguns rètols al llarg del recorregut. A aquestes alçades, negar l´evidència resulta un inútil exercici d´autosuggestió. Les Rambles, el Paral·lel ... Som a tocar. Arriba un dels darrers revolts i ja som al carrer Sepúlveda que ens apareix en tota la seva llargada. D´una llargada imprecisa, infinita, inabastable. Lluny, massa lluny, s´intueixen les columnes del lateral de la plaça d´Espanya. De sobte, descobreixes amb terror que aquelles columnes tenen vida pròpia. Es mouen !. Aixeques el cap i et sembla que són a tocar-les, tornes a aixecar-lo i han relegat la seva posició . Les molt cabrones... Aquell quilòmetre de carrer s´ha convertit any rera any en una mostra perfecta de les grandeses i misèries humanes de la marató. Uns pocs – fent ús de forces misterioses - apreten el pas camí de l´èxtasi. La majoria , però, arrosseguen amb penes i treballs uns cossos desvalguts que intenten amotinar-se a cada passa. Homes i dones que corren a palpentes , o que s´aturen ... i s´adonen sorpresos que no poden tornar a engegar.Altres s´arrepengen i apalanquen en cotxes, arbres i fanals en un intent desesperat d´estirar uns músculs agònics. Els gemecs, esbufecs i tota mena de sons – no del tot humans – es barregen amb els ara ja estèrils crits d´ànim dels espectadors. Confluència amb el Paral·lel, el darrer revolt i enfilem l´avinguda de Maria Cristina. De cop i volta,tot fa un gir inesperat. Canvi d´escenari. La realitat dòna el tomb com un mitjó, El cos recupera forces. Reserves desconegudes, amagades, íntimes. L´esquena es redreça, els braços recuperen el ritme sincronitzat que havien abandonat ja molts quilòmetres. Les cames deixen d´arrossegar-se i gosen saltironejar tímidament sobre l´asfalt. La respiració s´accelera. Es l´entrada a la gran avinguda i el corredor es va posicionant cap a la mitjana . Així , poc a poc, es va obrint el gran angular i visualitzem la perspectiva sublim de l´avinguda Maria Cristina. La gent s´atapaeix als laterals , perfilant el camí cap a la glòria. Ara , però, ja no som capaços de reconèixer les cares. Es una gernació , una massa uniforme de rostres que et contemplen. Ells i tú. Ralentitzes el pas. Ara sí, ara tú controles el temps i el ritme. L´estil, la harmonia, l´excel·lència del còrrer ... Les torres venecianes s´inclinen al teu pas en senyal de reconeixement . El Palau Nacional com a teló de fons, es ara el castell imaginari dels nostres somnis d´infant convertit en residència dels Dèus que avui tributaran homenatge a aquests guerrers reencarnats en corredors de marató. Pugem lentament per la gran avinguda. Els pòrtics de l´arribada s´arrengleren als teus ulls. No saps ben bé quin es el definitiu. Tant se val !. Vols gaudir de tots ells, un darrere l´altre, assaborir-los com a veritables i particulars arcs de triomf. Còrrer a càmara lenta, que la recta no s´acabi mai. La música, les ovacions, l´speaker ... Les emocions escanyen la respiració. Un nus a la gola entorpeix l´entrada d´oxígen. Els ulls s´entelen. La ma s´aixeca assenyalant el cel i només retorna per aturar el crono. L´estora vermella: s´ha acabat !. Llavors, l´apoteosi. Abraçades amb els desconeguts que t´envolten. La complicitat de l´esforç, del dolor, del repte, ja ens ha convertit en companys per a sempre. Ells són dels teus i tú ets dels seus. Les suors es fonen i algunes llàgrimes regalimen plegades. I el temps ? Tant se val !. 42 quilòmetres i 195 metres… Una més !. »

Tot això m´ho explicava el meu amic - i jo - en el meu cabal, no ho acabava d´entendre. Esforç, dolor, disciplina, patiment ?. El meu amic es diu Albert, i es l´altre jo. Ell i els seus amics – tan sonats com ell – el diumenge 1 de març tornaran a còrrer la Marató de Barcelona. 42 quilòmetres i 195 metres ...
I perquè ?, pregunto jo
- La marató es una vivència apassionant que fa conviure alhora experiències particulars i col·lectives Un espai comú on convergeix la mística de retrobar-se a un mateix i l´èpica de la superació
I jo que hi torno: perquè ?
- Per que fer-ho, ajuda a sentir-te viu !“

per Albert Tubau