Matagalls - Montserrat 2008: 14h 30 min

Amb els companys (d'esquerre a dreta) Edi, Carles i Quim hem pogut fer el que ens haviem proposat: fer la MM sub 15h.

Per a tots ha estat la primera participació en aquesta prova. Anàvem una mica de pardals, encara que el recent Cavalls del Vent en 19h ens donava esperances d'èxit.

Amb l'ajut de la Neus, arribem a Collformic i podem sortir a les 17:52. Correm, adelantant moltíssima gent, pel Pla de la Calma,

i arribem a Aiguafreda molt frescos (1h 40min). La gent ens anima i passem de llarg ja que ens queda molt de camí. Volem fer el màxim de recorregut amb llum de dia. I es comença a fer fosc...

Continuem corrent quan es pot, es fa fosc i hem de posar-nos els frontals, avancem altres corredors i poc a poc la nit cau sobre nostre. I la boira també ens envolta. Quin pal! De nit i enboirat! No es veu res. Es clar que essent fosc no es pot veure massa, però la sensació d'estar corrent envoltat d'una pols engaxifosa és cansina. Jo em ratllo i decideixo deixar la cursa al km 45'5, a Sant LLorenç, on existeix possibilitat de transport públic. Però un cop arribem a aquesta població (6'5 hores mes tard de l'inici), prenc un brou bonissim en l'avituallament i decideixo continuar... Envio un sms al Josep Lluís i em diu que el més dur ja està fet. Que ara ja està....

Seguim corrent a les baixades i al pla. Caminem a les pujades. La boira continua. La foscor es fa eterna. El dolor comença a apareixer als genolls, a les ingles, als peus, als dits dels peus. Però la màgia d'aquesta cursa ens fa que sentim la proximitat de la muntanya de Montserrat, malgrat encara ens queden bastants kms.

Més endavant, al.lucinem a Matadepera amb les cases que envolten el 4rt punt d'avituallament, el dels donuts, al km 65.

I al darrer avituallament, m'he de posar un compeed al taló. No cal dir que el dit petit del peu esquerre ja està butllofat de fa kms. No eren les Nike que em van fer el mateix mal als Cavalls del Vent feia un mes, son els meus peus que després de 12 hores de canya pateixen i pateixen.I és aquí, a 12kms del final, quan la silueta de la muntanya més atractiva del mon se'ns apareix davant nostre. La nit toca el seu fi. I podem veure Montserrat cada cop més clar. Són les 7 del matí i iniciem l'ascens per un camí que cada cop es més difícil de pujar. Ens avancen altres participants corrent. Com ho poden fer? Nosaltres estem fets pols....No podem correr, ni trotar...Al.lucinem amb aquests supermans que després de 80 kms encara pujen corrent.

I 1h mes tard, aconseguim trepitjar la plaça del Monestir, l'emoció em fa plorar. Feia temps que no plorava. No recordo que la primera marató, al 2000 a BCN. Ah, i l'any passat en acabar la duatló de Núria....M'abraço amb l'Edi, que està també molt emocionat. I el Quim, malgrat l'he vist cascadet els darrers kms, es deixa fotografiar per la Neus i son pare amb una cara feliç i descansada com si acabès de fer un dels raids que tant li agrada a ell.. Tots estem contentíssims. 14h 30 min!!!!!!!!!!!!!!!

Estic content per haver acabat la prova en aquest temps en la nostra primera participació.
Personalment crec que és una de les proves més dures que mai no he fet. Còrrer 11 hores a les fosques, amb boira (i sort que no va ploure!) em fa decidir que no la faré mes. Massa sacrifici per acabar fet calderilla. Els Cavalls (97kms) en 19 hores matxaquen igual però al menys veus natura, arbres, sol, ocells....vida.

Fotos:
http://picasaweb.google.es/JoaquindelRio.VNG

Burriac Atac 2008

Un altre cop en Sergi Garcia i jo hem pogut gaudir de la bona tasca dels amics de Vilassar de Mar. Quina cursa tan bonica!

Va ser el dissabte 6 de setembre, a 2/4 de deu, a la Plaça de l'Ajuntament de Vilassar. Uns 4oo corredors i corredores equipats amb el frontal necessari per il.luminar els 16 kms de recorregut. Sortida des del centre de la vila passant pel Turó de l'Infern, enfilant-se fins el sempre altiu castell de Burriac (401 metres d'alçada) i baixant cap a la meta, a la platja, arran de mar.

Amb 4 controls de pas, 4 punts d'avituallament i incomptables animadors durant tota la cursa fan que any rere any siguem molts els corredors patidors que ens agrada repetir.

La sortida des del carreronet al costat de la plaça de l'Ajuntament és impressionant. L'adrenalina està a flor de pell. Tots tenim ganes d'iniciar la cursa sabent que tenim per davant unes fortes rampes fins el punt culminant: el castell de Burriac. Veig en Quico Soler...quina màquina de paio. Veig els amics que hem estat entrenant durant l'estiu el dimecres a 2/4 de vuit del vespre a la piscina de Vilassar....Ens ha arribat l'hora. En Sergi i jo sortim tranquis. Gaudim de la gent que ens anima sense parar. L'experiencia a Belchite em fa frenar-me fins que trepitjo la pista de terra que és quan la foscor ens envolta. Cal engegar els frontals. Es comença a suar.... Les primeres rampes per pujar cap a la muntanya fan que, mirant enrere, es pugui veure una llarga serp de llum blanca . Fantàstic!. La pujada al Turó de l'Infern (primer control de xip), sempre en fila india donada la munió de corredors en aquuest tram de cursa, i després el tècnic corriol de baixada fan que tots els músculs de les cames treballin d'allò més. Tornem a enfilar muntanya amunt pel corriol de sota la línia elèctrica. Amunt, sense aturar-se. El control pel xip en el km 8 t'indica el començament del corriolet que et porta a la part més alta del recorregut. Una forta pujada tècnica amb un approach no menys tècnic a la base del castell. Es aleshores que has de grimpar per acabar de coronar els 400 metres d'alçada. Un altre control de xip i avall que fa baixada.... 30 minuts més tard l'arribada a meta és emocionant. Qui es pot imaginar correr la recta final pel damunt de la sorra, entre torxes, la Lluna allà dalt i una munt de gent animant-te????Doncs això es el que et trobes en aquesta cursa.

Totalment recomanable i totalment repetible.

Esperem poder gaudir-ne el proper estiu!!!!



Carles: 1h 48 min . classificat el 92è de la general/14è de veterans masculins
Sergi: 2h 12 min classificat el 267è de la
general/56è de veterans masculins