diumenge, 24 d’agost del 2008

Cavalls del Vent (sub 24hores)






18 agost 2008

En Quim i jo ens dirigim al Rebost, pujant al Coll de Pal, per fer nit i poder estar en les millors condicions per poder realitzar els CV en menys de 24hores i en direccio anti-horaria.



Les meves darreres experiencies (32h al 2003, 21h 57 al 2004, i sobretot els 2 fiascos al 2006 i 2007) em fan tenir molt de respecte a la travessa que tant i tant m'agrada.

Em tranquilitza comptar amb la companyia del Quim, un màquina vilanoví, gran raider experimentat i amb energia contínua desbordant-se allà on estigui.

Es el 18 d'agost, a les 06:00, quan iniciem la travessa amb un ritme ferotge. El dia ens acompanya. De bon matí no fa un excessiu fred ni massa calor a les hores en que podriem estar a la platja per contes del Cadí-Moixeró (és el nostre pensament durant la travessa..). Anem passant pel refugis sense trobar massa "trànsit" de Cavallers del Vent. Es pot dir que fem els 97 kms sub 24 sols. Això si, moltes families i parelles que ho fan en modalitat travessa. Molt més llestos que nosaltres!!!!

Els temps de pas són:

1.- Rebost------------------------06:00----(00h:00min)
2.- Niu de l'Aliga----------------- 07:30-----(01h:30min)
3.- Serrat de les Esposes--------- 10:15-----(04h:15min)
4.- Cortals de l'Ingla--------------11:10-----(05h:10min)
5.- Prats d'Aguiló-----------------14:15-----(08h:15min)
6.- Estasen----------------------- 17:10-----(11h:10min)
7.- Gresolet-----------------------18:10-----(12h:10min)
8.- Sant Jordi--------------------- 22:00----(16h:00min)
9.- Rebost----------------------- 01:45-----(19h:45min)

Aqui podeu veure la tarja de pas amb els
segells de cada refugi.....



Cal destacar que des del coll de la Bena fins al final, la col.laboració del Quim i els seus constants ànims em van ser crucials ja que l'aparició d'una bullofa en el dit petit del peu esquerre em va anar fent la guitza....sort de la seva farmaciola que em va "salvar la vida". Gracies Quim!

Cal destacar també la pallissa física que ens vam fotre i la pallissa moral que ens va donar el trajecte des dels Empedrats fins al Sant Jordi i des d'aquí al Rebost. La nit, el cansament, la bullofa, els peus fet calderilla.....quina tortura. Però avui, quasi a una setmana de distància, els anims tornen a estar en el més amunt per fer la propera aventurilla.....la MM 2008!


diumenge, 3 d’agost del 2008

belchite desértica extrema 2008





Quina calor!


Belchite, ZGZ, dissabte 5 i diumenge 6 de juliol de 2008.

Amb l'amic Sergi enfilem des de Llavaneres rumb a terres manyes per poder gaudir (o serà patir?) les dues etapes de la Belchite Desértica Extrema 2008. Una primera etapa de 9 kms amb sortida i arribada a Valmadrid el dissabte tarda i una segona etapa de 18 kms des de La Puebla de Albortón a Belchite pel diumenge matí.

Després de dinar al restauranr al costat de la casa del pintor Goya, anem a Valmadrid on podem retirar el pitrall i preparar-nos per la primera etapa. Fa sol. Fa calor. Els corredors d'arreu arriben a Valmadrid i fem els primers amics: els d'Albacete, els de Madrid, els d'Alcanyís, en Mario...i dos catalans que arriben amb el pito al cul 5 minuts abans de començar la cursa.

A les 16:30 comença la cursa al voltant de la població....9 kms de trenca-cames que amb els 32 graus de temperatura i el sol apretant de valent es fan inacabables. Jo surto a tope (gran error!!!) i deixo el Sergi a la seva sort....Pujada, baixada, sol, pujada, baixada, calor. L'arribada ésal capdemunt del poble, a la plaça de la esglèsia. Quin patiment!. Sort que el banyet a la piscina recompensa l'esforç fet durant el 49 minuts de cursa. I quina sorpresa que aquells catalanets que arribaven tard a la cursa son l'Aureli i el Jordi Granell, el que m'havia aconsellat tota la historia de la Sahara Marató sense haver-nos vist mai les cares. Ens coneixiem de xurro a la piscina d'un calurós poble a l'Aragó!!!.

L'endemà, i des de La Puebla de Albortón, a les 10:00, tenim 4 kms per les muntanyes que l'envolten i 14 kms més enfilant la pista que l'uneix amb Belchite. Total 18 kms.

Sortim junts amb el Sergi i, xino-xano, correm amb la mirada posada en el campanar de Belchite que treu el nas timidament allà al fons. Els avituallaments són milt correctes:aigua fresqueta que ajuda a mantenir-te hidratat. Un pagès ens rega amb la seva manega d'aigua i ho rebem amb els braços oberts. Els 2 kms finals, abans d'entrar al poble, en suau pujada, es fan durs per l'amic Sergi. Però al final entrem a la meta cansats, però feliços. 1h 45'.
A l'entrega de premis, amb l'Aureli, la guapa corredora guanyadora de Vitòria , el seu entrenador, el Jordi Granell, jo i en Sergi Garcia.
El bon ambient ens farà repetir l'edició propera!!!!!!






sahara marató 2008



...finals de febrer 2008

Ja està.
Ja la he corregut.
Una experiencia única...


El dilluns 25 de febrer es va celebrar la VIII edició de la Saharamarató als campaments de refugiats sahrauís prop de Tindouf (Algeria).

L’experiència viscuda en primera persona als campaments ha sobrepassat tot el que podia esperar. Un poble amb una dignitat com pocs i una hospitalitat infinita fan que
els moments viscuts durant aquesta darrera setmana siguin recordats amb un especial sentiment. Conviure amb una família sahrauí que t’obre les portes de bat a bat de casa seva, que t’ofereix el millor que te, que menges del seu menjar, que et cobreix a regals i, sobretot, que et fan partícip de la seva vida familiar (que és el més important per ells). Potser no és la família tipus a la que estem acostumats, aquestes famílies són molt extenses. Pares, mares, filles i fills, germans, avis, oncles, cosins, altres familiars, veíns i amics. Tots es sumen a la festa de tenir-te acollit a casa seva, a la seva haima...

El temps no compta, ells diuen que tu tens el rellotge però que ells tenen el temps. Les tertúlies al voltant de la cerimònia del té saps quan comencen però mai quan acabaran. Fora estrés, fora horaris, fora tecnologia, és l’espai de la convivència humana sense estúpides interrupcions en forma de mòbil, televisió, ràdio... només conversa, comunicació, punts de vista i respecte entre cultures diferents.


No només el repte esportiu de córrer aquesta mítica cursa pel desert sinó el repte solidari d’entregar personalment 450 kgs de material esportiu, aliments, medicines. Material donat pels vilanovins i vilanovines i per diverses empreses locals i amb la col·laboració de l’Ajuntament i amb l’ACAPS Garraf. Gràcies Gent de Vilanova!

La cursa que se celebrà entre el campament de refugiats de l’Aioun i el d’Smara, passant per Ausert, és d’una duresa increïble. 42 kms creuant un oblidat recó del desert del Sàhara trepitjant terra, sorra, pedres, dunes, turons….Un oblidat recó del desert on aquest poble va ser condemnat a viure-hi quan els espanyols els van deixar de la ma de Deu per allà el 1975, quan la dictadura veia el seu fi i la pressió internacional sobre la darrera colònia a Àfrica es feia cada cop més present. Aleshores Marroc i Mauritània va ocupar el Sàhara Occidental... I 32 anys després continuen “vivint” en unes condicions severes, dures, inhumanes...

El fred, el vent, el sol són els únics acompanyants durant la cursa i contra qui has d’estar lluitant constantment. La sortida és un dels moments més emocionats. Centenars de dones, nens i nenes es situen a banda i banda de la sortida animant, cridant, portant senyeres d’un país que no poden trepitjar. Són les nou del matí, el vent bufa, fa fred, el sol comença a sortir tímidament i tots estem molts nerviosos. L’aventura comença. La primera mitja marató és sobre un terreny planer i dur que et permet portar un ritme viu. Però aquest s’atura a partir d’Ausert, on es passa pel km 21 i per entremig de desenes i desenes de cridaners sahrauís animant-te. Quin moment més emocionant també! El comparo amb aquelles imatges del Tour de França on els ciclistes quasi be no tenen espai per passar ja que la gent s’acosta a animar els esportistes. A partir d’aquest punt el terreny esdevé irregular, amb molta sorra que impedeix portar un ritme constant. El vent desapareix. La calor es fa el teu company inseparable des del km 30 i el cansament acumulat durant els kms anteriors comença a fer-se palès. El pas pel 35 permet ja veure a l’horitzó Smara, el campament on hi ha la meta.

El 40 és als afores i ja pots veure les banderes de la gent a l’arribada. L’arribada és l’èxtasi. Ho he aconseguit! No importa el lloc, no importa el temps...Em satisfà molt més saber que la presencia dels quasi 600 corredors i acompanyants han pogut fer oblidar per uns dies la quotidianitat a que nosaltres, fa ja més de 30 anys, vam condemnar aquesta gent a malviure en un racó del desert on la vida és quasi impossible.


Visca el Sàhara lliure!


Podeu veure mes fotos clicant aquí: